Aplicació del resistògraf en elements estructurals de fusta per mesurar el volum degradat per l'acció dels tèrmits

La presència de tèrmits subterranis –Reticulitermes banyulensis– i la seva activitat prolongada, han afectat greument alguns elements de l’estructura d’un edifici protegit. Com que els tèrmits fugen de la llum, sempre deixen intacta la capa externa de la fusta, i els símptomes de la seva presència de vegades és difícil de detectar. En aquest treball s’ha escollit el resistògraf com a eina no destructiva per detectar i mesurar la degradació de la fusta, amb la voluntat de restituir els volums malmesos mitjançant la injecció de resines per tal de recuperar els elements degradats per l’acció d’aquests xilòfags.

El resistògraf és un trepant mecànic que perfora la peça de fusta i que avalua la resistència que ofereix el material. L’aparell és portàtil i té una agulla amb un diàmetre d’1,5 mm en el fust i de 3 mm en la punta. L’agulla gira i avança a velocitat constant. L’aparell mesura la resistència a la penetració i al gir a través del consum d’energia i la representa en una gràfica.

El mesurament obtingut amb la penetració de l’agulla té un caràcter eminentment local i, per això, ha estat necessari fer diverses perforacions de comprovació en un mateix element. Els elements de fusta analitzats mesuren entre 200 i 260 cm de llargada i una amplada aproximada de 7 cm, per la qual cosa s’ha decidit fer en cada element un total de cinc perforacions en l'eix central de la secció, equidistants i repartides al llarg de la seva longitud.

Les perforacions s’han fet sempre perpendiculars respecte a l’horitzontal de l’element. Cada perforació ha permès determinar l’altura de la secció i mesurar les cavitats interiors –si n’hi ha– causades pels tèrmits en aquest indret. Les gràfiques obtingudes, un cop interpretades, s’han visualitzat sobre l’esquema de l’element de fusta. El volum de degradació resultant en cada cas s’ha obtingut extrapolant les dades recollides.

El resultat final de l’anàlisi de tots els elements que formen l’estructura de fusta ha permès saber quin és l’estat real de cada element, així com obtenir un valor aproximat del volum a restituir en cada cas per recuperar les seves prestacions pel que fa a la funció constructiva i a la resistència.

13a trobada de les Egipcíaques

El debat i la reflexió d’aquest any ha girat al voltant de les torres i castells aixecats en el nostre territori entre els segles VI i XIV (més informació a egipciaques.info). Amb el pas del temps bona part d’ells van perdre el seu ús original, fins a ser abandonats i esdevenir runes, quedant relegat el seu interès respecte d’altres monuments. Les torres, castells i fars que es van aixecar durant aquest període ajuden a comprendre una part de la nostra història i també el territori en el que vivim. Per aquest motiu la societat tindria que preservar i posar en valor aquest patrimoni.

El programa ha sigut extens i com és habitual els conferenciants han abordat temes molt diversos com les tipologies, materials i característiques constructives, decoracions, organització social i costums, sistemes de comunicació, així com diferents formes d’encarar la restauració.

Destaco la conferència de la historiadora Teresa Vinyoles sobre la dona medieval entre els segles X i XIII. Durant aquest període la dona tenia un paper actiu equiparat al de l’home. Podia tenir bens en propietat, treballar i administrar l’economia.Va ser a partir del segle XIII quan va anar perdent els seus drets.

Felicito als organitzadors i als participants en aquestes interessants jornades obertes a tothom.

3a jornada jujoliana

El dissabte 18 de maig, a la seu de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes, va tenir lloc la tercera jornada dedicada a Josep M. Jujol en la que l’arquitecte Toshiaki Tange va fer una interessant conferència sobre Gaudi i Jujol, i també es va debatre sobre la reconstrucció del santuari de Montferri.

La primera pedra del santuari dedicat a la Mare de Deu de Montserrat es va col·locar l’any 1925. La planta té forma de vaixell amb la proa orientada cap a Montserrat. L’alçat representa aquesta singular muntanya. Tota l’estructura està formada per arcs catenaris, sense que hi intervingui cap paret. L’obra que estava finançada pel jesuïta Daniel Maria Vives, fill de Montferri, va quedar interrompuda en tenir que marxar aquest a l’estranger per la dissolució de l’ordre l’any 1932, durant la segona república. La junta d’obres es va quedar sense el finançament necessari i va continuar amb dificultat fins a la guerra civil de l’any 1936 en que es produí la persecució religiosa que motivà l’abandonament definitiu de l’obra. L’ensorrament d’una part de l’estructura a mig fer, provocat per unes fortes ventades, i el llarg període de misèria de la postguerra van posar en perill de desaparèixer les restes del santuari. No fou fins l’any 1985, que es decidí continuar l’obra procedint a la seva consolidació, i l’any 1990 s’inicià l'etapa definitiva d’acabament. El santuari es va inaugurar el 30 de maig de 1999.

Mn. Josep M. Jané, intervinent en l’etapa d’acabament del santuari i en la taula rodona de la jornada, va defensar l’acabament del santuari amb fidelitat al projecte de l’arquitecte per tres raons principals:

1. Les restes conservades estaven en perill de desaparèixer definitivament si no s’intervenia de forma immediata.

2. En l’emplaçament encara es conservava la planta amb el replanteig de tota l’estructura, de la qual es podien deduir amb exactitud totes les mides de l’alçat.

3. L’existència dels plànols originals −planta, alçat i secció− de l’arquitecte permetien la reconstrucció fidel de l’edifici.

El debat sobre la necessitat de reproduir l’obra exactament igual a l’original de Jujol va suscitar una gran controvèrsia entre els experts. Les diferents opinions sobre aquest tema es van fer evidents en el debat de la taula rodona. A pesar de la controvèrsia suscitada, en la meva opinió el més important ha estat no deixar perdre definitivament el santuari.

(Trobareu més informació a gremidepagesos.cat)