Clivelles en la fusta

Les clivelles ("fendas") d'assecatge són habituals en les estructures de fusta. Apareixen quan es contrau el material. Es manifesten en forma d'obertures o escletxes longitudinals, més o menys prolongades, seguint la direcció de les fibres de l'element de fusta. Tallen els anells de creixement més o menys perpendicularment. En peces de gran escairada es manifesten amb major intensitat i la seva presència és pràcticament inevitable. Alguns tipus de clivelles es manifesten per la separació entre els anells de creixement i s'anomenen cullerots ("acebolladuras"). Tots ells són defectes interns que es produeixen durant el procés d'assecatge i que influeixen en la qualitat estructural.

Existeixen diferents tipus de clivelles atenent al seu origen o forma:

· Clivella d'assecatge. Causada per l'assecat.

· Clivella de raig. Originada per un raig.

· Clivella superficial. De poca fondària i que s'elimina fàcilment amb un escatat.

· Clivella de glaçada. Provocada per les baixes temperatures.

· Clivella d'abatiment. Degut a la tallada de l'arbre.

· Clivella passant. Que creua totalment la peça.

· Clivella de vent. A causa de l'acció del vent sobre l'arbre.

Altres fenòmens que poden causar clivelles de diferent naturalesa són els incendis durant el creixement de l'arbre, les tensions al llarg del transport, el procés de transformació, etc.

Les normes de classificació visual per especificar qualitats de la fusta per a ús estructural només tenen en compte les clivelles d'assecatge. Altres tipus de clivelles menys comuns com els cullerots no s'admeten. En el cas més habitual de la fusta estructural de coníferes, la norma UNE-56544 estableix els criteris de classificació visual. El criteri de classificació de la norma es basa en el mesurament de la fondària (f) en relació a l'amplada de la peça (b). Es consideren les clivelles que tenen una obertura superior a 1 mm i/o que la seva llargada és > a 1 m o a 1/4 de la llargada de la peça. 

Assecats lents i progressius minimitzen l'aparició de clivelles. En l'actualitat l'assecatge industrial accelera el procés amb assecadores que poden acabar produint clivelles importants.

Les clivelles en relació a la posició, un cop col·locada la peça, poden ser horitzontals, inclinades i verticals.

Clivella horitzontal

Clivella inclinada

Clivella vertical

Segons la magnitud i la disposició de les clivelles, la capacitat estructural de la peça es pot veure disminuïda. En les peces sotmeses a flexió, serà molt important la posició de les clivelles. Si la posició de la clivella és horitzontal i afecta a gran part de la peça, la secció es podrà assimilar a la de dues peces sobreposades de cantell inferior al total i sense una trava entre sí. La conseqüència pot ser una deformació més gran. A través de les proves i dels càlculs es pot determinar quines clivelles posen en perill l'estructura.

Les clivelles també poden servir d'entrada als insectes xilòfags, que aprofiten aquests espais per dipositar els ous.

La restauració consisteix en el sanejat previ de les clivelles i la restitució dels volums amb resines, recuperant la secció original. D'aquesta forma es recobra la funcionalitat estructural i al mateix temps es dificulta l'entrada de les plagues.

Fongs de podriment

Els fongs tenen un paper essencial als ecosistemes a l'hora de descompondre la matèria orgànica morta. En el cas de la fusta utilitzada en la construcció, els fongs presents en la matèria es poden desenvolupar quan es donen determinades condicions. El factor més rellevant amb relació a la seva activitat és la humitat. Els fongs de podriment són comuns en la fusta de construcció. Ataquen la paret cel·lular de la fusta i produeixen el seu trencament i descomposició. En aquest post es mostren dos tipus de podriment: el podriment blanc o fibrós, i el podriment bru o cúbic.

El podriment blanc o fibrós sol donar-se en condicions de molta humitat i temperatures elevades. Té un color clar, tirant de beix a blanc, i un aspecte superficial fibrós en les zones afectades. El fong degrada la lignina responsable de l'estructura de la fusta i queda la cel·lulosa.

Podriment blanc o fibrós

 

El podriment bru o cúbic freqüent en les estructures de fusta, és aquell en què el fong va menjant la cel·lulosa i els hidrats de carboni i deixa la lignina de color brunenc. Apareixen clivelles en diferents direccions que provoquen la disgregació del material en bocins cúbics, que li donen el nom. Aquests cubs es disgreguen molt fàcilment i es converteixen en pols, de manera que provoquen la destrucció total de la fusta.

Podriment bru o cúbic

Podriment bru o cúbic

Inspecció amb el resistògraf. Interpretació dels resistogrames

En la inspecció de les estructures de fusta s’utilitza el resistògraf com a eina no destructiva que permet veure la resistència i la densitat de la fusta. El resistògraf és un trepant mecànic que fa una perforació en la peça de fusta i que avalua la resistència que ofereix el material. L’aparell és portàtil i té una agulla amb un diàmetre d’1,5 mm en el fust i de 3 mm en la punta. L’agulla gira i avança a velocitat constant. L’aparell mesura la resistència a la penetració i al gir a través del consum d’energia i la representa en una gràfica.

El resistògraf s’utilitza en les inspeccions per detectar danys en estructures de fusta existents com a tècnica complementària a altres procediments. El mesurament obtingut amb la penetració de l’agulla té un caràcter eminentment local i, per això, quan cal es fan diverses perforacions de comprovació en un mateix element.

El resistograma és la representació gràfica a través de coordenades que relacionen la intensitat emprada per a la penetració de l’agulla amb la profunditat de perforació. La gràfica representada mostra la resistència que ofereix la fusta a l’avançament de l’agulla i la resistència de la fusta a la rotació de l’agulla. Ambdós valors es complementen per oferir una major comprensió de l’estat de la fusta en el punt perforat. El resultat s’interpreta a través dels valors i de les discontinuïtats del gràfic. L’abast de les discontinuïtats, depenent de la quantitat, situació i grandària, de vegades pot comportar una manca de resistència prou important que podria fer necessària una intervenció de caràcter estructural.

Els anells de creixement són les capes que es formen en el teixit transversal del tronc provocades pel canvi en el desenvolupament de la planta segons l’època de l’any. Les capes són més o menys denses segons el període de creixement i formen un patró que es repeteix. La gràfica del resistograma reflecteix aquest aspecte de la fusta a través de “crestes” –augment sobtat de la secció- i “valls” –pèrdua de secció- alternes, que representen la resistència a la penetració de l’agulla en les diferents capes que troba al seu pas. Els anells poden ser més o menys marcats segons l’espècie vegetal i la climatologia que ha fet durant l’any.

Les discontinuïtats poden estar relacionades amb les característiques físiques de la fusta, com en el cas de l’existència de nusos, clivelles, forats, etc.

Nusos. Els nusos apareixen quan la part inferior d’una branca resta inserida en el tronc i aquest la cobreix durant el procés de creixement, provocant el desviament de les fibres de la fusta. Aquesta singularitat es presenta a gairebé totes les espècies de fusta i esdevé un punt feble del material quan està sotmès a esforços intensos. Els nusos es caracteritzen per tenir una alta densitat, que es mostra en la gràfica en forma de “crestes”, que superen en alçada les “crestes” que representen els anells de creixement de la fusta de tardor.

Clivelles. Les clivelles en general s’entenen com a esquerdes paral·leles a les fibres provocades per l’assecament de la fusta. Quan la vareta del resistògraf creua una clivella consumeix molt poca energia per avançar de forma que la gràfica mostra una “vall” de valor zero amb parets gairebé perpendiculars respecte de l’horitzontal.

El valor mitjà de les resistografies dutes a terme en la fusta sana determina la densitat de la fusta examinada. Si els valors obtinguts en el resistograma són significativament baixos respecte al valor mitjà del conjunt de les resistografies, es considera que la fusta té una densitat baixa, és a dir, es tracta d’un element amb la fusta més porosa i lleugera.

Un valor baix de la densitat pot ser degut a les característiques naturals de la mateixa fusta o a alteracions externes provocades per exemple per l’excés d’humitat o per l’acció dels fongs. Una gràfica amb un valor baix de densitat però uniforme en la seva secció pot indicar que la fusta té un excés d’humitat.

La disminució de la secció també pot ser provocada per l’atac de xilòfags.

Atac de fongs. Una gràfica amb oscil·lacions de densitat que es tradueixen en “valls” més o menys fondes de forma aleatòria al llarg de la seva secció pot indicar que la fusta està atacada pels fongs. En aquest cas la degradació es pot mostrar en qualsevol part de la secció.

Atac de corcs. En el cas d’una fusta atacada pels corcs, les cavitats de la gràfica tenen relació amb les galeries que fan les larves. La degradació provocada pels corcs avança de fora cap a dins de la secció transversal. Així la zona degradada es troba en un o els dos extrems de la gràfica. Les “valls” dibuixades són més o menys pronunciades en funció de la mida de les larves i de les galeries que foraden. Poden no arribar a l’amplitud zero, donat que l’agulla al travessar les galeries troben serradures i detritus que oposen alguna resistència.

Atac de tèrmits. El deteriorament causat pels tèrmits s’expressa gràficament de formes diverses. En uns casos la gràfica mostra una successió de “valls” semblants a les formades per les clivelles. En d’altres casos apareix una gràfica completament plana en la zona atacada pels tèrmits. La degradació es pot mostrar en qualsevol part de la secció depenent de les característiques de l’element de fusta. Els buits poden estar en les zones més externes quan el duramen es fort i resistent, però altres vegades la part central pot ser la zona buidada.

La inspecció amb el resistògraf s'ha de complementar amb la inspecció visual i la informació general i particular recollida per altres mitjans. Pot passar que en alguns casos la degradació sigui molt evident, la fusta estigui completament degradada i per tant no calgui aplicar el resistògraf per fer la comprovació.

Biologia dels organismes xilòfags. Fongs xilòfags

Els fongs són vegetals primitius mancats de clorofil·la, per la qual cosa necessiten viure en simbiosi amb d’altres organismes. El miceli és un sistema vegetatiu format per conductes filamentosos extremament fins, que s’anomenen hifes. A través de l’hifa el fong absorbeix els nutrients en un procés de dues etapes: primer, el fong excreta enzims sobre la font d’aliment per separar les molècules i, un cop separades, acaba absorbint les molècules que necessita. Els fongs s’escampen per desenvolupament vegetatiu i per mitjà de les espores. En determinades circumstàncies, el miceli dels fongs pateix uns canvis que donen lloc als cossos de fructificació, en els quals es formen les espores, que són cèl·lules o grups de cèl·lules reproductives. Les espores s’escampen mitjançant el vent, l’aigua o els animals, i, quan es donen les condicions ambientals favorables, germinen i donen lloc a un nou miceli.

 

 

La part destructiva del fong és el sistema vegetatiu denominat miceli. Els fongs xilòfags s’alimenten de la fusta introduint les hifes en les cavitats cel·lulars. La humitat de la fusta que afavoreix l’atac dels fongs es troba entre el 30 i 50 %. La temperatura òptima per al seu desenvolupament està entre 20 i 30 °C i aturen la seva activitat per sota de 3 °C i per sobre de 40 °C.

 

Miceli

 

Classificació dels fongs xilòfags

 

Els fongs xilòfags es classifiquen en dos grups en funció de les característiques del seu atac a la fusta: els fongs cromògens i els fongs de podriment.

 

Fongs cromògens:

 

Els fongs cromògens ataquen el contingut cel·lular de la fusta. No afecten les propietats físiques i mecàniques fins que l’atac ja està molt avançat (70 % del volum). Les hifes, en estar pigmentades, donen coloració a la fusta. Els colors més habituals són el blavós i el bru vermellós.

 

Fongs de podriment:

 

Els fongs de podriment ataquen la paret cel·lular de la fusta i produeixen el seu trencament i descomposició. Aquest procés fa baixar la densitat de la fusta i augmentar la seva humitat. Dintre d’aquest grup es distingeixen els tipus de podriment següents: podriment blanc, podriment bru (o cúbic) i podriment tou.

 

El podriment bru, molt abundant en la península i freqüent en les estructures de fusta, és aquell en què el fong va menjant la cel·lulosa i els hidrats de carboni i deixa la lignina de color brunenc. Apareixen clivelles en diferents direccions que provoquen la disgregació del material en bocins cúbics, que li donen el nom. Aquests cubs es disgreguen molt fàcilment i es converteixen en pols, de manera que provoquen  la destrucció total de la fusta.

 

Podriment bru o cúbic

  

Podriment bru o cúbic

 

La fusta afectada per podriment bru pot experimentar grans pèrdues de pes i perdre tota la resistència. Per aquest motiu aquest agent biòtic es considera altament perillós. Es pot considerar el segon agent biòtic més destructiu de la fusta després dels tèrmits.

Biologia dels organismes xilòfags. Els corcs

Es coneix amb el nom genèric de corc diverses espècies d’escarabats xilòfags que infesten la fusta. Aquestes espècies en la fase larvària reben el nom comú de corcs. Consumeixen la fusta i produeixen una pols característica anomenada serradures o quera.

 

Els escarabats xilòfags presenten un desenvolupament complet en quatre fases (desenvolupament holometàbol). En fer l’eclosió els ous, apareix la larva que presenta una etapa de desenvolupament més o menys llarga (en alguns casos pot ser de fins a 12 anys), seguida d’una fase de pupa o crisàlide, que acabarà amb l’aparició de l’individu adult.

 

 

Larves. Les larves es desenvolupen a partir de l’eclosió dels ous. A l’inici, quan neixen, no superen la mida que fa l’ou, però poden augmentar en més de deu vegades la mida inicial fins a completar el seu creixement. La seva aparença també pot canviar radicalment al llarg del seu creixement. Les larves dels corcs tenen el cos encorbat i anells marcats. No tenen ni potes ni antenes. Aquest és l’únic estat en què l’insecte s’alimenta, en aquest cas de la cel·lulosa de la fusta, i creix fins a adquirir la mida i la fortalesa suficients per iniciar la nova etapa.

 

Pupes. Un cop que les larves han assolit la mida màxima i han acumulat proteïnes suficients, les larves inicien l’estat de pupes o crisàlides. La principal funció d’aquesta etapa és la d’acollir i protegir la larva durant la dràstica i quasi total transformació que donarà lloc a l’insecte adult. Teixits interns, potes, antenes i ales es desenvolupen i maduren dintre de la pupa. L’insecte roman immòbil i encapsulat mentre el seu cos crea nous òrgans i destrueix els que ja no li faran falta; s’agafa el temps necessari fins que les condicions ambientals siguin les apropiades i li permetin sobreviure en la fase adulta.

 

 

Adults. Un cop han sofert la metamorfosi les pupes es transformen en coleòpters (escarabats) amb capacitat per volar. No s’alimenten i la seva vida a l’exterior és de pocs dies. Tenen l’únic objectiu de reproduir el cicle vital. Les femelles adultes busquen un lloc adequat per dipositar els ous dintre de les clivelles i les fissures de la fusta, que seran fecundats pels mascles adults. Al cap de pocs dies de vida, moren.

 

Classificació dels corcs més habituals

 

Les espècies més comunes pertanyen a les famílies Cerambicidae (cerambícids), Anobiidae (anòbids) i Lyctidae (líctids). Els cerambícids són de mida més gran, mentre que els anòbids i els líctids es consideren de mida mitjana o petita.

 

Hylotrupes bajulus (família Cerambicidae):

 

Exemplar adult d'Hylotrupes bajulus

 

Aquest escarabat comunament anomenat corc gran o arna de la fusta s’estén per tot el món. La larva ataca exclusivament les coníferes, especialment els pins.

 

Cicle biològic

• Poden pondre entre 140 i 200 ous que fan eclosió en unes 2 setmanes.
• Les larves poden viure entre 2 i 12 anys. Els adults mascles viuen uns 15 dies i les femelles uns 8 dies.
• La sortida dels adults es produeix entre el mesos de juliol i setembre.
  

Aparença

• Llargària de 15 a 25 mm.
• Color negre o marró fosc; cap densament puntejat; pubescència (pèls curts) grisa que freqüentment · forma bandes transversals en els èlitres (primer parell d’ales endurides).
• Forma allargada amb el cos lleugerament pla; es reconeix fàcilment el cap, el pronot (protecció dorsal del primer segment del tòrax) i els èlitres que cobreixen el tòrax.
• Antenes llargues que arriben a 1/3 o més de la longitud del cos, de color bru o vermell fosc.
• Forats de sortida en la fusta ovalats d’entre 6,5 i 10 mm de diàmetre.
• Larves de 20 a 22 mm de llargària.
• Serradures bastant gruixudes de color groc, amb barreja de fusta i excrements de les larves.
• Soroll característic rítmic semblant al de gratar la fusta amb les ungles.

 

Anobium punctatum i Oligomerus ptilinoides (família Anobiidae):

 

Exemplar adult d'Oligomerus ptilinoides

 

Larva d'Oligomerus ptilinoides

 

Anobium punctatum es coneix com a corc comú o corc dels mobles. Aquesta espècie es pot confondre amb Oligomerus ptilinoides, que té característiques semblants. Són espècies molt esteses per la zona europea, que ataquen qualsevol tipus de fusta per alimentar-se. No necessiten que la fusta estigui seca. Preferentment ataquen l’albeca, però en condicions favorables d’humitat també pot atacar el duramen.

 

Cicle biològic

• Poden pondre fins a 80 ous que fan eclosió en 4 o 5 setmanes.
• Les larves poden viure fins a 3 anys.
• Els adults viuen entre 3 i 4 setmanes.
• La sortida dels adults es produeix entre els mesos de maig i setembre.

Aparença

• Llargària de 3 a 5 mm.
• Color marró amb petits puntets (punctatum).
• Forma allargada i ovalada amb el cos globós; el cap queda amagat sota el pronot, de manera que des de dalt només es veu el pronot i els èlitres que cobreixen el tòrax.
• Antenes curtes amb forma serrada.
• Forats de sortida en la fusta circulars d’1,5 a 2 mm de diàmetre.
• Larves de 6 mm de llargària.
• Serradures gruixudes de color groc, amb barreja de fusta i excrements de les larves (pellets fecals).

Lyctus brunneus (família Lyctidae):

 

Exemplar adult de Lyctus brunneus

 

És un escarabat molt petit present en tot el món. Només ataca l’albeca de fustes dures de frondoses. Generalment ataca fustes de roure, de noguera i de freixe, però pot atacar altres fustes dures natives i tropicals, com per exemple el bambú.

Cicle biològic

• Poden pondre entre 17 i 21 ous cilíndrics que fan eclosió en 1 o 2 setmanes.
• Les larves poden viure entre 3 i 4 mesos. Els adults mascles viuen entre 2 i 3 setmanes, i les femelles fins a 6 setmanes.
• La sortida dels adults es produeix en els mesos de març i abril, i en els mesos d’octubre i novembre.
  

Aparença

• Llargària de 3 a 5 mm.
• Color marró vermellós fosc.
• Forma allargada i aplanada; es reconeixen fàcilment el cap, el pronot i els èlitres, tots ells de la mateixa amplada.
• Antenes curtes amb els últims segments eixamplats.
• Forats de sortida en la fusta circulars d’1 a 3 mm de diàmetre.
• Larves de 8 mm de llargària.
• Serradures com una fina pols (pólvores de talc) de color clar amb barreja de fusta i excrements de les larves.

 

Signes d’infestació i danys

 

El principal signe d’infestació és la presència de piles de serradures prop de la fusta afectada, que en funció de l’espècie de corc poden ser fines com les pólvores de talc o més gruixudes i de forma cilíndrica. També és fàcil de detectar-ne la presència pels forats característics que es poden veure en les superfícies de la fusta. Aquests forats romanen sempre oberts i molts cops tenen serradures al seu voltant.

 

El corc gran ataca exclusivament l’albeca de les fustes toves. Els danys, tant estètics com estructurals, ocasionats per aquest insecte són bastant ràpids i generalment més greus que els produïts per altres coleòpters xilòfags. Un forat en la fusta pot ser indicatiu de l’existència d’importants danys en el seu interior.

 

Secció d'un tronc atacat per cerambícids

 

L’acció destructiva del corc mitjà i petit és més lenta que la del corc gran. Afecta normalment la superfície de la fusta. En condicions favorables d’humitat, els anòbids poden atacar també l’interior de la fusta de manera que quedi destruït completament. Els líctids deixen la capa superficial intacta, però per sota la fusta es pot trobar completament malmesa, atès que fan unes galeries molt interconnectades.

 

Fusta atacada per anòbids

 

Quant als riscos per a les persones, aquests insectes no generen problemes sanitaris, però sí que poden degradar seriosament les estructures de fusta i posar en perill la seva estabilitat. En el cas d’Anobium punctatum la seva presència en ambients urbans està molt lligada a la presència d’un petit himenòpter paràsit de les larves, anomenat Scleroderma domèstica, els adults dels quals produeixen picades bastant doloroses a les persones.