Sostre de bigues i tauler de fusta

Els sostres de bigues i taulers de fusta són freqüents en les construccions tradicionals de muntanya, on la fusta és abundant. La versió més senzilla es pot trobar en les masies, cases de poble i pallisses amb el sostre fet amb bigues de troncs desbastats, sense escorça, on l'entrebigat està format per branques, disposades una al costat de l'altra, recobertes per sobre amb una capa de morter barrejant terra amb calç o guix per donar-hi una certa planor al pis de dalt. Tots els materials es poden trobar a la vora.

El sostre que mostren les imatges està fet amb troncs i branques d'alzina, arbre molt abundant en la zona d'on és la construcció. En el detall es poden veure encara les fulles de l'arbre entre les branques.

Sostre amb branques sobre les bigues, una al costat de l'altra

Per sobre una capa de morter

Encara es poden veure les fulles

Comportament al foc de la fusta

La fusta presenta una excel·lent resistència a la penetració del foc degut a la seva baixa conductivitat tèrmica i a la seva capacitat de formar una capa carbonitzada superficial que li permet mantenir les seves propietats físiques i mecàniques per un major temps en relació a altres estructures de metall o que contenen ciment.

En un incendi el primer efecte sobre la fusta que produeix la calor és la pèrdua d'humitat. La manca d'humitat provoca en la fusta un augment de la seva rigidesa i per tant també un augment de la seva capacitat de càrrega. Sota l'acció de l'elevada temperatura, després de la pèrdua d'aigua, la fusta es comença a cremar i a emetre gasos inflamables. Al voltant dels 300  ͦ C s'inflama i comença a carbonitzar-se superficialment. Aquesta capa de carbó frena poc a poc la propagació de les flames al cor de la peça, formant una pantalla protectora natural. La capa de carbó actua com a ignifugant i impedeix la penetració de la calor i de l'oxigen en les capes interiors, factors indispensables per a que existeixi combustió.

Estructura cremada d'un sostre

Peça carbonitzada pel foc

 

Esquema de la secció d'una peça cremada

 

Capa carbonitzada d'una peça de fusta

La fusta també en els incendis virulents es consumeix lentament i es manté estable. No pateix cap variació dimensional, el que permet a les seccions restants conservar totes les seves propietats mecàniques. Assajos realitzats demostren que la velocitat de propagació es troba al voltant de 0,7 mm/min.

El que importa en un incendi d'un edifici no és la seva destrucció, sinó que el seu comportament de temps permeti salvar les vides de les persones que l'ocupen. En aquest sentit, la fusta tot i ser un material combustible presenta bones prestacions i comportaments previsibles en un incendi, la qual cosa fa que sigui un material excel·lent en les estructures, assegurant el temps d'estabilitat estructural que permetrà l'evacuació de les persones de l'interior.

Sostre de bigues de fusta i encanyissat

El panell de canyís és un conjunt de canyes teixides formant un pla rectangular. Essencialment, es tracta d'una estructura de canyes mestres senceres, al voltant de les quals es teixeixen canyes esquinçades anomenades cintes, que abracen les mestres, generant un entramat rígid.

El canyís s'elabora amb canyes comunes (Arundo Donax), fàcils de trobar en marges de rieres i en zones humides. Les canyes s'han de tallar durant les llunes velles de desembre o de gener per evitar que es corquin.

En paraments horitzontals o inclinats els panells de canyís es fixen de forma transversal sobre una estructura de bigues de fusta. Les bigues poden ser escairades o simplement troncs desbastats i sense escorça. En el cas de troncs desbastats, l'encanyissat és una molt bona solució, per la seva flexibilitat que permet adaptar-se a les singularitats.

Sostre horitzontal de canyís

Detall del morter vessat entre els panells

Esquema de les capes d'un forjat interior

Sostre inclinat de canyís revestit per sota

En els forjats interiors es col·loquen uns quants centímetres de morter per absorbir les irregularitats del sistema. La capa de morter, que pot ser de guix o de terra i calç, assegura la rigidesa i resistència al conjunt. L'acabat pot ser del mateix guix lliscat barrejat amb oli o un paviment ceràmic. Quan es tracta de cobertes, per damunt dels panells es col·loca palla i teules ceràmiques adherides amb fang. En el cas que el costat interior del panell estigui a la vista, aquesta cara es pot revestir.

Aquest sistema constructiu és d'elaboració ràpida i econòmica, però no pot suportar càrregues. En l'arquitectura tradicional s'ha utilitzat habitualment en forjats o cobertes de construccions modestes. 

Bibliografia

"L'ús de la canya a l'arquitectura tradicional. Recuperació i divulgació de la cultura popular al voltant de la canya Arundo Donax a la Península Ibèrica" (2019). Voltes Cooperativa d'Arquitectura SCCL. www.voltes.coop

"Tècniques constructives. Arquitectura tradicional" (2016). Greta. Grup de Recuperació i Estudi de la Tradició Arquitectònica. www.projectegreta.cat

Clivelles en la fusta

Les clivelles ("fendas") d'assecatge són habituals en les estructures de fusta. Apareixen quan es contrau el material. Es manifesten en forma d'obertures o escletxes longitudinals, més o menys prolongades, seguint la direcció de les fibres de l'element de fusta. Tallen els anells de creixement més o menys perpendicularment. En peces de gran escairada es manifesten amb major intensitat i la seva presència és pràcticament inevitable. Alguns tipus de clivelles es manifesten per la separació entre els anells de creixement i s'anomenen cullerots ("acebolladuras"). Tots ells són defectes interns que es produeixen durant el procés d'assecatge i que influeixen en la qualitat estructural.

Existeixen diferents tipus de clivelles atenent al seu origen o forma:

· Clivella d'assecatge. Causada per l'assecat.

· Clivella de raig. Originada per un raig.

· Clivella superficial. De poca fondària i que s'elimina fàcilment amb un escatat.

· Clivella de glaçada. Provocada per les baixes temperatures.

· Clivella d'abatiment. Degut a la tallada de l'arbre.

· Clivella passant. Que creua totalment la peça.

· Clivella de vent. A causa de l'acció del vent sobre l'arbre.

Altres fenòmens que poden causar clivelles de diferent naturalesa són els incendis durant el creixement de l'arbre, les tensions al llarg del transport, el procés de transformació, etc.

Les normes de classificació visual per especificar qualitats de la fusta per a ús estructural només tenen en compte les clivelles d'assecatge. Altres tipus de clivelles menys comuns com els cullerots no s'admeten. En el cas més habitual de la fusta estructural de coníferes, la norma UNE-56544 estableix els criteris de classificació visual. El criteri de classificació de la norma es basa en el mesurament de la fondària (f) en relació a l'amplada de la peça (b). Es consideren les clivelles que tenen una obertura superior a 1 mm i/o que la seva llargada és > a 1 m o a 1/4 de la llargada de la peça. 

Assecats lents i progressius minimitzen l'aparició de clivelles. En l'actualitat l'assecatge industrial accelera el procés amb assecadores que poden acabar produint clivelles importants.

Les clivelles en relació a la posició, un cop col·locada la peça, poden ser horitzontals, inclinades i verticals.

Clivella horitzontal

Clivella inclinada

Clivella vertical

Segons la magnitud i la disposició de les clivelles, la capacitat estructural de la peça es pot veure disminuïda. En les peces sotmeses a flexió, serà molt important la posició de les clivelles. Si la posició de la clivella és horitzontal i afecta a gran part de la peça, la secció es podrà assimilar a la de dues peces sobreposades de cantell inferior al total i sense una trava entre sí. La conseqüència pot ser una deformació més gran. A través de les proves i dels càlculs es pot determinar quines clivelles posen en perill l'estructura.

Les clivelles també poden servir d'entrada als insectes xilòfags, que aprofiten aquests espais per dipositar els ous.

La restauració consisteix en el sanejat previ de les clivelles i la restitució dels volums amb resines, recuperant la secció original. D'aquesta forma es recobra la funcionalitat estructural i al mateix temps es dificulta l'entrada de les plagues.

Fongs de podriment

Els fongs tenen un paper essencial als ecosistemes a l'hora de descompondre la matèria orgànica morta. En el cas de la fusta utilitzada en la construcció, els fongs presents en la matèria es poden desenvolupar quan es donen determinades condicions. El factor més rellevant amb relació a la seva activitat és la humitat. Els fongs de podriment són comuns en la fusta de construcció. Ataquen la paret cel·lular de la fusta i produeixen el seu trencament i descomposició. En aquest post es mostren dos tipus de podriment: el podriment blanc o fibrós, i el podriment bru o cúbic.

El podriment blanc o fibrós sol donar-se en condicions de molta humitat i temperatures elevades. Té un color clar, tirant de beix a blanc, i un aspecte superficial fibrós en les zones afectades. El fong degrada la lignina responsable de l'estructura de la fusta i queda la cel·lulosa.

Podriment blanc o fibrós

 

El podriment bru o cúbic freqüent en les estructures de fusta, és aquell en què el fong va menjant la cel·lulosa i els hidrats de carboni i deixa la lignina de color brunenc. Apareixen clivelles en diferents direccions que provoquen la disgregació del material en bocins cúbics, que li donen el nom. Aquests cubs es disgreguen molt fàcilment i es converteixen en pols, de manera que provoquen la destrucció total de la fusta.

Podriment bru o cúbic

Podriment bru o cúbic