Biologia dels organismes xilòfags. Els tèrmits

Els tèrmits o termes són insectes que viuen agrupats en termiters o colònies, amb una organització social de tipus endogàmic, composta per diferents individus organitzats de forma jeràrquica (castes), en què cadascun té una finalitat concreta. Cada grup té un número limitat d’individus reproductors associats i nombrosos individus estèrils diferenciats en soldats i obrers. En totes les castes els individus poden ser mascles o femelles. Els tèrmits degraden la cel·lulosa mitjançant la col·laboració d’altres organismes que viuen al seu interior (flagels i/o bacteris) o que cultiven en els termiters (fongs). Els tèrmits eviten la llum i viuen normalment en hàbitats naturals, però algunes espècies viuen en zones urbanes. Encara que no afecten la salut humana, poden provocar danys irreparables.

Tipus de castes i característiques

El desenvolupament dels tèrmits està marcat per diferents etapes de creixement, en la qual cadascuna d’elles completa l’anterior, fins a arribar a la fase adulta (desenvolupament hemimetàbol).

Nimfes. Són les formes juvenils dels individus que es transformaran en reproductors primaris. El desenvolupament d’esbossos d’ales s’inicia a partir de l’estadi III i, en funció de les espècies, en algun dels estadis posteriors fins a l’estadi VII, en què la nimfa es transforma en l’imago alat.

Nimfa

Reproductors primaris. L’imago alat és la darrera etapa de la metamorfosi de la nimfa que té entre 4 i 7 cicles, els quals es produeixen dintre del termiter. L’imago es caracteritza per tenir dos parells d’ales quasi idèntiques. Un cop completada la metamorfosi tots els imagos surten alhora en eixam. El mascle i la femella són molt semblants. El mascle es caracteritza per tenir dos petits estils en la part posterior abdominal. La femella i el mascle excaven una galeria en la fusta després de perdre les ales i formen la nova colònia iniciant la posta d’ous. Al principi ells s’encarreguen de cuidar els ous fins que apareixen les primeres obreres per fer aquesta funció, i la reina i el rei només s’ocupen exclusivament de la reproducció.

Reina

Obrers. Tenen l’aspecte de nimfes que no han desenvolupat traces de les ales. Com a particularitat poden continuar mudant la resta de la seva vida, que es prolonga més enllà dels quatre anys. Es poden separar en dos grups: els veritables obrers, que són estèrils, i els obrers funcionals, que són mascles o femelles. Els obres funcionals tenen la capacitat de desenvolupar-se en soldats, sexuats alats o reproductors secundaris, depenent de les necessitats de la colònia. No tenen ulls ni pigment corporal. La seva funció en la colònia és la de buscar aliment, cuidar les larves en els estadis I i II i construir i netejar el termiter.

Soldats. Una proporció petita dels obrers es transforma en soldats modificant el seu cap. Són individus estèrils. Després d’una muda intermèdia es forma el soldat blanc, que torna a mudar i es converteix en soldat definitiu. A partir d’aquest moment ja no tornarà a mudar més, però pot viure més de quatre anys. En uns casos presenten mandíbules molt desenvolupades i, en altres casos, segreguen una substància irritant, que utilitzen per defensar la colònia enfront d’altres espècies.

Reproductors secundaris. Les nimfes o obrers, segons les espècies, es poden transformar en reproductors. En aquest cas pateixen petits canvis, però mantenen bàsicament l’aspecte de la casta a la qual pertanyen. No arriben a assolir el mateix aspecte dels reproductors primaris. En les espècies que només permeten una parella reproductora, substitueixen qualsevol dels dos que hagi mort. En les espècies que permeten més reproductors, serveixen per incrementar la capacitat reproductora de la colònia (n’hi poden haver centenars).

El cicle biològic de la colònia s’acompleix per la cooperació de totes les castes descrites prèviament. Els reproductors primaris o secundaris s’encarreguen de la reproducció, i ponen ous constantment, que són cuidats pels obrers. Aquests es cuiden també dels primers estadis de les larves i s’encarreguen d’alimentar els reproductors i soldats mitjançant la trofal·làxia, de boca a boca. Els soldats defensen la colònia amb la col·laboració dels obrers. Els treballs de construcció del termiter, d’obrir camins de circulació i de buscar aliments, els fan els obrers. Al cap de pocs anys de la fundació de la colònia, s’inicia la producció d’imagos que fan el vol plegats per fundar nous termiters.

Classificació dels tèrmits més habituals

Segons els estudis fets els tèrmits estan relacionats genèticament amb els escarabats. Les espècies autòctones són: Reticulitermes banyulensis, Reticulitermes grassei i Kalotermes flavicollis. Aquestes espècies constitueixen plagues en ambients urbans i agrícoles del nostre país.

Reticulitermes banyulensis i Reticulitermes grassei (família Rhinotermitidae):

Les dues espècies són difícils de distingir des del punt de vista morfològic. La seva identificació s’efectua mitjançant anàlisis genètiques. Les dues espècies pertanyen al grup dels tèrmits subterranis, ja que els termiters estan sota terra, en nuclis de població dispersos i interconnectats a través de galeries subterrànies.

Exemplars de nimfes i d'obrer de Reticulitermes banyulensis

Exemplar de soldat de Reticulitermes banyulensis

Els termiters poden abraçar amplis territoris que poden superar els 2.000 m². El seu hàbitat natural són els boscos i zones amb vegetació arbustiva. També es desenvolupen dintre de zones urbanes, on poden ocupar grans extensions, fent els termiters sota terra i anant a buscar l’aliment fins a diverses plantes d’altura per sobre del terra. En alguns casos els individus es poden desplaçar a més de 50 m del termiter.

Els tèrmits subterranis van estenent el termiter progressivament mentre busquen noves fonts d’aliment. Els nius poden ser molt grans, amb una població des de 200.000 fins a 2 milions d’individus. La vida dels termiters pot ser indefinida mentre existeixi una font d’aliment per sobreviure. La colònia, un cop consolidada, pot fundar nous termiters i produir imagos alats que surten del niu durant els mesos d’abril a juny.

Canal de trànsit dels tèrmits subterranis

Construccions dels tèrmits subterranis en un element de fusta infestat

Degradació de la fusta causada pels tèrmits subterranis

Kalotermes flavicollis (família Kalotermitidae):

Aquesta espècie del grup dels tèrmits de la fusta seca només admet una parella reproductora a la seva colònia. El niu és de mida reduïda i s’ubica en l’interior dels troncs de fusta. Inicialment s’ubica en una zona de fusta morta, però a mesura que augmenta la població es va estenent. Afecta arbres i arbustos vius que progressivament va destruint fins a provocar-los la mort. Tot el seu cicle biològic es produeix dintre de la fusta que està atacant. Quan la colònia assoleix la seva maduresa, inicia la producció d’imagos alats que surten del niu durant els mesos d’octubre a novembre.

Exemplar alat de Kalotermes flavicollis

Exemplar obrer de Kalotermes flavicollis

L’espècie habita en el camp, en arbres fruiters i en les vinyes. En les ciutats, colonitza arbres urbans i també els tancaments i les estructures de fusta dels immobles. Els nius tenen una població que oscil·la entre 1.000 i 1.500 individus. La colònia sobreviu mentre hi hagi fusta per menjar.

Diferències entre les espècies

Les diferències són fàcils d’observar en els sexuats alats, els obrers i els soldats. També són evidents les diferències en els danys que provoquen.

Respecte als sexuats alats, es poden diferenciar les dues famílies pels mesos de sortida dels eixams: Reticulitermes ho fa a la primavera, mentre que Kalotermes ho fa a la tardor. Quant a la morfologia de cada espècie, la diferència més evident està en el pronot (placa dorsal del primer segment del tòrax) dels sexuats. En Reticulitermes el pronot és de color marró fosc com la resta del cos, mentre que en Kalotermes el pronot és de color groguenc.

Els obrers i els soldats també es diferencien per la mida i la forma del pronot. En Reticulitermes és petit i semicircular, mentre que en Kalotermes és més gran i quadrangular.

També hi ha diferències en els residus que generen i en els danys que provoquen. Reticulitermes buida l’interior de la fusta, de manera que queden unes formes acanalades rectes, i deixa la capa exterior que li serveix de protecció. Construeix galeries fora de la fusta fent una barreja amb fang, secrecions i excrements, per desplaçar-se per l’interior cap a les fonts d’aliment. El gènere Kalotermes no construeix galeries exteriors. Les galeries que fa dintre de la fusta són més semblants a les del corc comú. Es poden apreciar en la fusta uns petits orificis que fan els obrers per llançar a l’exterior els excrements, o perquè les formes alades puguin sortir del niu i fer el vol nupcial. Així doncs, la presència prop d’aquests forats dels seus excrements característics (pèl·lets fecals) és un signe d’infestació per tèrmits de la fusta seca.

 

Pèl·lets fecals de Kalotermes flavicollis