13a trobada de les Egipcíaques

El debat i la reflexió d’aquest any ha girat al voltant de les torres i castells aixecats en el nostre territori entre els segles VI i XIV (més informació a egipciaques.info). Amb el pas del temps bona part d’ells van perdre el seu ús original, fins a ser abandonats i esdevenir runes, quedant relegat el seu interès respecte d’altres monuments. Les torres, castells i fars que es van aixecar durant aquest període ajuden a comprendre una part de la nostra història i també el territori en el que vivim. Per aquest motiu la societat tindria que preservar i posar en valor aquest patrimoni.

El programa ha sigut extens i com és habitual els conferenciants han abordat temes molt diversos com les tipologies, materials i característiques constructives, decoracions, organització social i costums, sistemes de comunicació, així com diferents formes d’encarar la restauració.

Destaco la conferència de la historiadora Teresa Vinyoles sobre la dona medieval entre els segles X i XIII. Durant aquest període la dona tenia un paper actiu equiparat al de l’home. Podia tenir bens en propietat, treballar i administrar l’economia.Va ser a partir del segle XIII quan va anar perdent els seus drets.

Felicito als organitzadors i als participants en aquestes interessants jornades obertes a tothom.

3a jornada jujoliana

El dissabte 18 de maig, a la seu de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes, va tenir lloc la tercera jornada dedicada a Josep M. Jujol en la que l’arquitecte Toshiaki Tange va fer una interessant conferència sobre Gaudi i Jujol, i també es va debatre sobre la reconstrucció del santuari de Montferri.

La primera pedra del santuari dedicat a la Mare de Deu de Montserrat es va col·locar l’any 1925. La planta té forma de vaixell amb la proa orientada cap a Montserrat. L’alçat representa aquesta singular muntanya. Tota l’estructura està formada per arcs catenaris, sense que hi intervingui cap paret. L’obra que estava finançada pel jesuïta Daniel Maria Vives, fill de Montferri, va quedar interrompuda en tenir que marxar aquest a l’estranger per la dissolució de l’ordre l’any 1932, durant la segona república. La junta d’obres es va quedar sense el finançament necessari i va continuar amb dificultat fins a la guerra civil de l’any 1936 en que es produí la persecució religiosa que motivà l’abandonament definitiu de l’obra. L’ensorrament d’una part de l’estructura a mig fer, provocat per unes fortes ventades, i el llarg període de misèria de la postguerra van posar en perill de desaparèixer les restes del santuari. No fou fins l’any 1985, que es decidí continuar l’obra procedint a la seva consolidació, i l’any 1990 s’inicià l'etapa definitiva d’acabament. El santuari es va inaugurar el 30 de maig de 1999.

Mn. Josep M. Jané, intervinent en l’etapa d’acabament del santuari i en la taula rodona de la jornada, va defensar l’acabament del santuari amb fidelitat al projecte de l’arquitecte per tres raons principals:

1. Les restes conservades estaven en perill de desaparèixer definitivament si no s’intervenia de forma immediata.

2. En l’emplaçament encara es conservava la planta amb el replanteig de tota l’estructura, de la qual es podien deduir amb exactitud totes les mides de l’alçat.

3. L’existència dels plànols originals −planta, alçat i secció− de l’arquitecte permetien la reconstrucció fidel de l’edifici.

El debat sobre la necessitat de reproduir l’obra exactament igual a l’original de Jujol va suscitar una gran controvèrsia entre els experts. Les diferents opinions sobre aquest tema es van fer evidents en el debat de la taula rodona. A pesar de la controvèrsia suscitada, en la meva opinió el més important ha estat no deixar perdre definitivament el santuari.

(Trobareu més informació a gremidepagesos.cat)

Reparació i conservació de la façana principal d'un edifici d'habitatges de Barcelona, Sarrià-Sant Gervasi

restauració i rehabilitació
JOAN M COMPTE_arquitecte
Restauracàs, SL_constructor
Rosart Restauració, SL_restauració
Client privat
2017_projecte
2018_obra
 

La façana orientada a la Diagonal pertany a un edifici senyorial de l'any 1936 anomenat Casa Vilumara Carreras. Té set plantes d'altura. Es composa d'un parament pla que segueix la línia del vial. L'estil que defineix la façana és el neoclàssic que s'imposa en acabar la guerra civil i la postguerra. El revestiment i els ornaments són de pedra natural i artificial. Està rematada per un gran frontó amb una figura femenina de pedra de l'escultor Jaume Duran Castellanos.

La intervenció ha abastat tota la façana essent respectuosa amb les condicions estètiques existents. S'han fet treballs de neteja, consolidació i recuperació dels elements de pedra. També s'han protegit el conjunt d'elements de la façana amb els acabats adients per a cada material.

12a trobada de les Egipcíaques

La trobada de les Egipcíaques d’aquest any ha tractat diferents temes relacionats amb els sostres en un sentit ampli de la paraula (més informació a egipciaques.info).

El diccionari defineix la paraula –sostre– com la part interior d’una construcció que la limita per dalt i també com un conjunt de capes de recobriment. El sostre és així la pell superior que limita un interior, però també pot comprendre tots els elements constructius disposats en successives capes que el conformen.

És per això que els conferenciants en aquesta trobada han exposat temes tant diversos com la volta catalana, sostres de vidre, cúpules, teginats, cels rasos, tipus estructurals, materials, etc. El tema escollit és tan extens que només s’han pogut tractar alguns aspectes relacionats amb els sostres. Les exposicions fetes des dels diferents àmbits d’especialització han mostrat una visió transversal molt enriquidora.

Un cop més, donar l’enhorabona i agrair a tot l’equip organitzador i als conferenciants que han participat, l’esforç que fan per mantenir la trobada anual.

El guix tradicional en el patrimoni construït

Els dies 25, 26, 27 d’octubre i 10 i 11 de novembre han tingut lloc a Ribera d’Ondara a la Segarra, diverses sessions teòriques i pràctiques sobre el guix tradicional (més informació a segarratv.cat). Aquestes jornades van sorgir per la necessitat d’aprofundir i ampliar l’experiència iniciada l’any 2014 a Òdena en la jornada “El guix i la construcció”.

Les sessions teòriques d’enguany s’han fet a l’ajuntament de Sant Antolí i el taller pràctic, consistent en la construcció d’un forn i l’obtenció del guix, s’ha fet a la pedrera de “Cementos Tigre” situada a Sant Pere dels Arquells. L’esdeveniment ha estat organitzat pel Centre d’Estudis del Guix (CEG) i l’Associació de Restauradors del Patrimoni Arquitectònic (arpArq). El taller pràctic consistent en fer un forn artesà ha estat conduït per Antonio Meda, fabricant del guix d’Albarracín. 

Les sessions pretenen difondre i posar en valor el guix (anomenat també “ges”), en els sistemes constructius tradicionals, amb la voluntat de recuperar el seu ús com a material sostenible de “Km 0”, ja sigui en la restauració del patrimoni construït com en la nova construcció. En la construcció actual tenim diferents tipus guixos: l’artesà, l’industrial i el que anomenem de tercera generació perquè conté additius. El guix artesà data de molt antic, aproximadament de l’any 6.000 a. C. En l’actualitat el guix que més es coneix i es fa servir és el guix industrial que s’utilitza principalment per al revestiment dels interiors. Aquest guix té diferents nomenclatures segons les seves característiques –YG, YF, E–, una puresa superior al 90% i una porositat entre el 40 % i el 50 %.

En realitat quan ens referim al guix tradicional estem parlant de morter de guix format per la barreja d’aigua i de diferents compostos obtinguts de la calcinació de la pedra a temperatures que van de 120 ^oC a 900 ^oC. El morter segons la seva granulometria, que s’aconsegueix amb el garbellat, pot tenir diverses aplicacions. S’ha fet servir per exemple, per fer estructures, revestiments exteriors i interiors, paviments, etc.

El guix tradicional està actualment en desús. L’únic fabricant espanyol que a l’actualitat produeix guix artesà es troba a Albarracín, on hi ha unes guixeres conegudes per la peculiaritat del guix que s’hi extreu. La utilització massiva del ciment portland, incompatible amb el guix, l’ha arraconat passant a ser considerat un material poc apreciat al considerar-lo antic i dolent. Per aquest motiu el guix a la construcció ha anat desapareixent, essent eliminat o substituït per altres materials més valorats.

L’objectiu d’aquestes sessions ha estat el de posar en valor aquest material, promoure l’aixecament documental de l’obra de guix, i la recuperació de l’ús d’aquest material per a la restauració i també per a l’obra nova.