Biologia dels organismes xilòfags. Fongs xilòfags

Els fongs són vegetals primitius mancats de clorofil·la, per la qual cosa necessiten viure en simbiosi amb d’altres organismes. El miceli és un sistema vegetatiu format per conductes filamentosos extremament fins, que s’anomenen hifes. A través de l’hifa el fong absorbeix els nutrients en un procés de dues etapes: primer, el fong excreta enzims sobre la font d’aliment per separar les molècules i, un cop separades, acaba absorbint les molècules que necessita. Els fongs s’escampen per desenvolupament vegetatiu i per mitjà de les espores. En determinades circumstàncies, el miceli dels fongs pateix uns canvis que donen lloc als cossos de fructificació, en els quals es formen les espores, que són cèl·lules o grups de cèl·lules reproductives. Les espores s’escampen mitjançant el vent, l’aigua o els animals, i, quan es donen les condicions ambientals favorables, germinen i donen lloc a un nou miceli.

 

 

La part destructiva del fong és el sistema vegetatiu denominat miceli. Els fongs xilòfags s’alimenten de la fusta introduint les hifes en les cavitats cel·lulars. La humitat de la fusta que afavoreix l’atac dels fongs es troba entre el 30 i 50 %. La temperatura òptima per al seu desenvolupament està entre 20 i 30 °C i aturen la seva activitat per sota de 3 °C i per sobre de 40 °C.

 

Miceli

 

Classificació dels fongs xilòfags

 

Els fongs xilòfags es classifiquen en dos grups en funció de les característiques del seu atac a la fusta: els fongs cromògens i els fongs de podriment.

 

Fongs cromògens:

 

Els fongs cromògens ataquen el contingut cel·lular de la fusta. No afecten les propietats físiques i mecàniques fins que l’atac ja està molt avançat (70 % del volum). Les hifes, en estar pigmentades, donen coloració a la fusta. Els colors més habituals són el blavós i el bru vermellós.

 

Fongs de podriment:

 

Els fongs de podriment ataquen la paret cel·lular de la fusta i produeixen el seu trencament i descomposició. Aquest procés fa baixar la densitat de la fusta i augmentar la seva humitat. Dintre d’aquest grup es distingeixen els tipus de podriment següents: podriment blanc, podriment bru (o cúbic) i podriment tou.

 

El podriment bru, molt abundant en la península i freqüent en les estructures de fusta, és aquell en què el fong va menjant la cel·lulosa i els hidrats de carboni i deixa la lignina de color brunenc. Apareixen clivelles en diferents direccions que provoquen la disgregació del material en bocins cúbics, que li donen el nom. Aquests cubs es disgreguen molt fàcilment i es converteixen en pols, de manera que provoquen  la destrucció total de la fusta.

 

Podriment bru o cúbic

  

Podriment bru o cúbic

 

La fusta afectada per podriment bru pot experimentar grans pèrdues de pes i perdre tota la resistència. Per aquest motiu aquest agent biòtic es considera altament perillós. Es pot considerar el segon agent biòtic més destructiu de la fusta després dels tèrmits.

Biologia dels organismes xilòfags. Els corcs

Es coneix amb el nom genèric de corc diverses espècies d’escarabats xilòfags que infesten la fusta. Aquestes espècies en la fase larvària reben el nom comú de corcs. Consumeixen la fusta i produeixen una pols característica anomenada serradures o quera.

 

Els escarabats xilòfags presenten un desenvolupament complet en quatre fases (desenvolupament holometàbol). En fer l’eclosió els ous, apareix la larva que presenta una etapa de desenvolupament més o menys llarga (en alguns casos pot ser de fins a 12 anys), seguida d’una fase de pupa o crisàlide, que acabarà amb l’aparició de l’individu adult.

 

 

Larves. Les larves es desenvolupen a partir de l’eclosió dels ous. A l’inici, quan neixen, no superen la mida que fa l’ou, però poden augmentar en més de deu vegades la mida inicial fins a completar el seu creixement. La seva aparença també pot canviar radicalment al llarg del seu creixement. Les larves dels corcs tenen el cos encorbat i anells marcats. No tenen ni potes ni antenes. Aquest és l’únic estat en què l’insecte s’alimenta, en aquest cas de la cel·lulosa de la fusta, i creix fins a adquirir la mida i la fortalesa suficients per iniciar la nova etapa.

 

Pupes. Un cop que les larves han assolit la mida màxima i han acumulat proteïnes suficients, les larves inicien l’estat de pupes o crisàlides. La principal funció d’aquesta etapa és la d’acollir i protegir la larva durant la dràstica i quasi total transformació que donarà lloc a l’insecte adult. Teixits interns, potes, antenes i ales es desenvolupen i maduren dintre de la pupa. L’insecte roman immòbil i encapsulat mentre el seu cos crea nous òrgans i destrueix els que ja no li faran falta; s’agafa el temps necessari fins que les condicions ambientals siguin les apropiades i li permetin sobreviure en la fase adulta.

 

 

Adults. Un cop han sofert la metamorfosi les pupes es transformen en coleòpters (escarabats) amb capacitat per volar. No s’alimenten i la seva vida a l’exterior és de pocs dies. Tenen l’únic objectiu de reproduir el cicle vital. Les femelles adultes busquen un lloc adequat per dipositar els ous dintre de les clivelles i les fissures de la fusta, que seran fecundats pels mascles adults. Al cap de pocs dies de vida, moren.

 

Classificació dels corcs més habituals

 

Les espècies més comunes pertanyen a les famílies Cerambicidae (cerambícids), Anobiidae (anòbids) i Lyctidae (líctids). Els cerambícids són de mida més gran, mentre que els anòbids i els líctids es consideren de mida mitjana o petita.

 

Hylotrupes bajulus (família Cerambicidae):

 

Exemplar adult d'Hylotrupes bajulus

 

Aquest escarabat comunament anomenat corc gran o arna de la fusta s’estén per tot el món. La larva ataca exclusivament les coníferes, especialment els pins.

 

Cicle biològic

• Poden pondre entre 140 i 200 ous que fan eclosió en unes 2 setmanes.
• Les larves poden viure entre 2 i 12 anys. Els adults mascles viuen uns 15 dies i les femelles uns 8 dies.
• La sortida dels adults es produeix entre el mesos de juliol i setembre.
  

Aparença

• Llargària de 15 a 25 mm.
• Color negre o marró fosc; cap densament puntejat; pubescència (pèls curts) grisa que freqüentment · forma bandes transversals en els èlitres (primer parell d’ales endurides).
• Forma allargada amb el cos lleugerament pla; es reconeix fàcilment el cap, el pronot (protecció dorsal del primer segment del tòrax) i els èlitres que cobreixen el tòrax.
• Antenes llargues que arriben a 1/3 o més de la longitud del cos, de color bru o vermell fosc.
• Forats de sortida en la fusta ovalats d’entre 6,5 i 10 mm de diàmetre.
• Larves de 20 a 22 mm de llargària.
• Serradures bastant gruixudes de color groc, amb barreja de fusta i excrements de les larves.
• Soroll característic rítmic semblant al de gratar la fusta amb les ungles.

 

Anobium punctatum i Oligomerus ptilinoides (família Anobiidae):

 

Exemplar adult d'Oligomerus ptilinoides

 

Larva d'Oligomerus ptilinoides

 

Anobium punctatum es coneix com a corc comú o corc dels mobles. Aquesta espècie es pot confondre amb Oligomerus ptilinoides, que té característiques semblants. Són espècies molt esteses per la zona europea, que ataquen qualsevol tipus de fusta per alimentar-se. No necessiten que la fusta estigui seca. Preferentment ataquen l’albeca, però en condicions favorables d’humitat també pot atacar el duramen.

 

Cicle biològic

• Poden pondre fins a 80 ous que fan eclosió en 4 o 5 setmanes.
• Les larves poden viure fins a 3 anys.
• Els adults viuen entre 3 i 4 setmanes.
• La sortida dels adults es produeix entre els mesos de maig i setembre.

Aparença

• Llargària de 3 a 5 mm.
• Color marró amb petits puntets (punctatum).
• Forma allargada i ovalada amb el cos globós; el cap queda amagat sota el pronot, de manera que des de dalt només es veu el pronot i els èlitres que cobreixen el tòrax.
• Antenes curtes amb forma serrada.
• Forats de sortida en la fusta circulars d’1,5 a 2 mm de diàmetre.
• Larves de 6 mm de llargària.
• Serradures gruixudes de color groc, amb barreja de fusta i excrements de les larves (pellets fecals).

Lyctus brunneus (família Lyctidae):

 

Exemplar adult de Lyctus brunneus

 

És un escarabat molt petit present en tot el món. Només ataca l’albeca de fustes dures de frondoses. Generalment ataca fustes de roure, de noguera i de freixe, però pot atacar altres fustes dures natives i tropicals, com per exemple el bambú.

Cicle biològic

• Poden pondre entre 17 i 21 ous cilíndrics que fan eclosió en 1 o 2 setmanes.
• Les larves poden viure entre 3 i 4 mesos. Els adults mascles viuen entre 2 i 3 setmanes, i les femelles fins a 6 setmanes.
• La sortida dels adults es produeix en els mesos de març i abril, i en els mesos d’octubre i novembre.
  

Aparença

• Llargària de 3 a 5 mm.
• Color marró vermellós fosc.
• Forma allargada i aplanada; es reconeixen fàcilment el cap, el pronot i els èlitres, tots ells de la mateixa amplada.
• Antenes curtes amb els últims segments eixamplats.
• Forats de sortida en la fusta circulars d’1 a 3 mm de diàmetre.
• Larves de 8 mm de llargària.
• Serradures com una fina pols (pólvores de talc) de color clar amb barreja de fusta i excrements de les larves.

 

Signes d’infestació i danys

 

El principal signe d’infestació és la presència de piles de serradures prop de la fusta afectada, que en funció de l’espècie de corc poden ser fines com les pólvores de talc o més gruixudes i de forma cilíndrica. També és fàcil de detectar-ne la presència pels forats característics que es poden veure en les superfícies de la fusta. Aquests forats romanen sempre oberts i molts cops tenen serradures al seu voltant.

 

El corc gran ataca exclusivament l’albeca de les fustes toves. Els danys, tant estètics com estructurals, ocasionats per aquest insecte són bastant ràpids i generalment més greus que els produïts per altres coleòpters xilòfags. Un forat en la fusta pot ser indicatiu de l’existència d’importants danys en el seu interior.

 

Secció d'un tronc atacat per cerambícids

 

L’acció destructiva del corc mitjà i petit és més lenta que la del corc gran. Afecta normalment la superfície de la fusta. En condicions favorables d’humitat, els anòbids poden atacar també l’interior de la fusta de manera que quedi destruït completament. Els líctids deixen la capa superficial intacta, però per sota la fusta es pot trobar completament malmesa, atès que fan unes galeries molt interconnectades.

 

Fusta atacada per anòbids

 

Quant als riscos per a les persones, aquests insectes no generen problemes sanitaris, però sí que poden degradar seriosament les estructures de fusta i posar en perill la seva estabilitat. En el cas d’Anobium punctatum la seva presència en ambients urbans està molt lligada a la presència d’un petit himenòpter paràsit de les larves, anomenat Scleroderma domèstica, els adults dels quals produeixen picades bastant doloroses a les persones.

Biologia dels organismes xilòfags. Els tèrmits

Els tèrmits o termes són insectes que viuen agrupats en termiters o colònies, amb una organització social de tipus endogàmic, composta per diferents individus organitzats de forma jeràrquica (castes), en què cadascun té una finalitat concreta. Cada grup té un número limitat d’individus reproductors associats i nombrosos individus estèrils diferenciats en soldats i obrers. En totes les castes els individus poden ser mascles o femelles. Els tèrmits degraden la cel·lulosa mitjançant la col·laboració d’altres organismes que viuen al seu interior (flagels i/o bacteris) o que cultiven en els termiters (fongs). Els tèrmits eviten la llum i viuen normalment en hàbitats naturals, però algunes espècies viuen en zones urbanes. Encara que no afecten la salut humana, poden provocar danys irreparables.

Tipus de castes i característiques

El desenvolupament dels tèrmits està marcat per diferents etapes de creixement, en la qual cadascuna d’elles completa l’anterior, fins a arribar a la fase adulta (desenvolupament hemimetàbol).

Nimfes. Són les formes juvenils dels individus que es transformaran en reproductors primaris. El desenvolupament d’esbossos d’ales s’inicia a partir de l’estadi III i, en funció de les espècies, en algun dels estadis posteriors fins a l’estadi VII, en què la nimfa es transforma en l’imago alat.

Nimfa

Reproductors primaris. L’imago alat és la darrera etapa de la metamorfosi de la nimfa que té entre 4 i 7 cicles, els quals es produeixen dintre del termiter. L’imago es caracteritza per tenir dos parells d’ales quasi idèntiques. Un cop completada la metamorfosi tots els imagos surten alhora en eixam. El mascle i la femella són molt semblants. El mascle es caracteritza per tenir dos petits estils en la part posterior abdominal. La femella i el mascle excaven una galeria en la fusta després de perdre les ales i formen la nova colònia iniciant la posta d’ous. Al principi ells s’encarreguen de cuidar els ous fins que apareixen les primeres obreres per fer aquesta funció, i la reina i el rei només s’ocupen exclusivament de la reproducció.

Reina

Obrers. Tenen l’aspecte de nimfes que no han desenvolupat traces de les ales. Com a particularitat poden continuar mudant la resta de la seva vida, que es prolonga més enllà dels quatre anys. Es poden separar en dos grups: els veritables obrers, que són estèrils, i els obrers funcionals, que són mascles o femelles. Els obres funcionals tenen la capacitat de desenvolupar-se en soldats, sexuats alats o reproductors secundaris, depenent de les necessitats de la colònia. No tenen ulls ni pigment corporal. La seva funció en la colònia és la de buscar aliment, cuidar les larves en els estadis I i II i construir i netejar el termiter.

Soldats. Una proporció petita dels obrers es transforma en soldats modificant el seu cap. Són individus estèrils. Després d’una muda intermèdia es forma el soldat blanc, que torna a mudar i es converteix en soldat definitiu. A partir d’aquest moment ja no tornarà a mudar més, però pot viure més de quatre anys. En uns casos presenten mandíbules molt desenvolupades i, en altres casos, segreguen una substància irritant, que utilitzen per defensar la colònia enfront d’altres espècies.

Reproductors secundaris. Les nimfes o obrers, segons les espècies, es poden transformar en reproductors. En aquest cas pateixen petits canvis, però mantenen bàsicament l’aspecte de la casta a la qual pertanyen. No arriben a assolir el mateix aspecte dels reproductors primaris. En les espècies que només permeten una parella reproductora, substitueixen qualsevol dels dos que hagi mort. En les espècies que permeten més reproductors, serveixen per incrementar la capacitat reproductora de la colònia (n’hi poden haver centenars).

El cicle biològic de la colònia s’acompleix per la cooperació de totes les castes descrites prèviament. Els reproductors primaris o secundaris s’encarreguen de la reproducció, i ponen ous constantment, que són cuidats pels obrers. Aquests es cuiden també dels primers estadis de les larves i s’encarreguen d’alimentar els reproductors i soldats mitjançant la trofal·làxia, de boca a boca. Els soldats defensen la colònia amb la col·laboració dels obrers. Els treballs de construcció del termiter, d’obrir camins de circulació i de buscar aliments, els fan els obrers. Al cap de pocs anys de la fundació de la colònia, s’inicia la producció d’imagos que fan el vol plegats per fundar nous termiters.

Classificació dels tèrmits més habituals

Segons els estudis fets els tèrmits estan relacionats genèticament amb els escarabats. Les espècies autòctones són: Reticulitermes banyulensis, Reticulitermes grassei i Kalotermes flavicollis. Aquestes espècies constitueixen plagues en ambients urbans i agrícoles del nostre país.

Reticulitermes banyulensis i Reticulitermes grassei (família Rhinotermitidae):

Les dues espècies són difícils de distingir des del punt de vista morfològic. La seva identificació s’efectua mitjançant anàlisis genètiques. Les dues espècies pertanyen al grup dels tèrmits subterranis, ja que els termiters estan sota terra, en nuclis de població dispersos i interconnectats a través de galeries subterrànies.

Exemplars de nimfes i d'obrer de Reticulitermes banyulensis

Exemplar de soldat de Reticulitermes banyulensis

Els termiters poden abraçar amplis territoris que poden superar els 2.000 m². El seu hàbitat natural són els boscos i zones amb vegetació arbustiva. També es desenvolupen dintre de zones urbanes, on poden ocupar grans extensions, fent els termiters sota terra i anant a buscar l’aliment fins a diverses plantes d’altura per sobre del terra. En alguns casos els individus es poden desplaçar a més de 50 m del termiter.

Els tèrmits subterranis van estenent el termiter progressivament mentre busquen noves fonts d’aliment. Els nius poden ser molt grans, amb una població des de 200.000 fins a 2 milions d’individus. La vida dels termiters pot ser indefinida mentre existeixi una font d’aliment per sobreviure. La colònia, un cop consolidada, pot fundar nous termiters i produir imagos alats que surten del niu durant els mesos d’abril a juny.

Canal de trànsit dels tèrmits subterranis

Construccions dels tèrmits subterranis en un element de fusta infestat

Degradació de la fusta causada pels tèrmits subterranis

Kalotermes flavicollis (família Kalotermitidae):

Aquesta espècie del grup dels tèrmits de la fusta seca només admet una parella reproductora a la seva colònia. El niu és de mida reduïda i s’ubica en l’interior dels troncs de fusta. Inicialment s’ubica en una zona de fusta morta, però a mesura que augmenta la població es va estenent. Afecta arbres i arbustos vius que progressivament va destruint fins a provocar-los la mort. Tot el seu cicle biològic es produeix dintre de la fusta que està atacant. Quan la colònia assoleix la seva maduresa, inicia la producció d’imagos alats que surten del niu durant els mesos d’octubre a novembre.

Exemplar alat de Kalotermes flavicollis

Exemplar obrer de Kalotermes flavicollis

L’espècie habita en el camp, en arbres fruiters i en les vinyes. En les ciutats, colonitza arbres urbans i també els tancaments i les estructures de fusta dels immobles. Els nius tenen una població que oscil·la entre 1.000 i 1.500 individus. La colònia sobreviu mentre hi hagi fusta per menjar.

Diferències entre les espècies

Les diferències són fàcils d’observar en els sexuats alats, els obrers i els soldats. També són evidents les diferències en els danys que provoquen.

Respecte als sexuats alats, es poden diferenciar les dues famílies pels mesos de sortida dels eixams: Reticulitermes ho fa a la primavera, mentre que Kalotermes ho fa a la tardor. Quant a la morfologia de cada espècie, la diferència més evident està en el pronot (placa dorsal del primer segment del tòrax) dels sexuats. En Reticulitermes el pronot és de color marró fosc com la resta del cos, mentre que en Kalotermes el pronot és de color groguenc.

Els obrers i els soldats també es diferencien per la mida i la forma del pronot. En Reticulitermes és petit i semicircular, mentre que en Kalotermes és més gran i quadrangular.

També hi ha diferències en els residus que generen i en els danys que provoquen. Reticulitermes buida l’interior de la fusta, de manera que queden unes formes acanalades rectes, i deixa la capa exterior que li serveix de protecció. Construeix galeries fora de la fusta fent una barreja amb fang, secrecions i excrements, per desplaçar-se per l’interior cap a les fonts d’aliment. El gènere Kalotermes no construeix galeries exteriors. Les galeries que fa dintre de la fusta són més semblants a les del corc comú. Es poden apreciar en la fusta uns petits orificis que fan els obrers per llançar a l’exterior els excrements, o perquè les formes alades puguin sortir del niu i fer el vol nupcial. Així doncs, la presència prop d’aquests forats dels seus excrements característics (pèl·lets fecals) és un signe d’infestació per tèrmits de la fusta seca.

 

Pèl·lets fecals de Kalotermes flavicollis